La sardana de les monges
Enric Morera (1865-1942) / Texto: Àngel Guimerà (1845-1924)
Texto
| La sardana de les monges Al davant de l’ermita de Sant Rafel les sardanes airoses pugen al cel i tothom sent en l’ànima dolçor de mel. Sardanes com aquestes mai s’han sentit. Fins la ballen els avis quan ve la nit i als genolls de les mares salta el petit. Per planures i serres escampa el vent de la cobla les notes alegrement i fins l’ona s’hi acosta que al lluny les sent. En un coll de muntanyes hi ha un monestir. De puntetes les monges van al jardí que les roses encensen i el llessamí. Les sardanes arriben fins als seus cors amb gatzara i rialles dels balladors i entorn d’elles els arbres, quines remors! Dues monges en l’ombra les mans s’han pres; ja se n’hi ajunten d’altres i altres després. Les de més lluny s’hi acosten, tothom ja hi és. Ballen totes porugues ben dolçament, enrogides les galtes mig somrient i sos peus en la terra ni menys se’ls sent. Rondinant l’abadessa ja se n’hi va; sent-hi a prop llagrimeja, no sap renyar, que ella també n’és filla de l’Empordà. La lluna que s’aixeca les monges veu. Pel damunt de la tàpia la cara treu i els hi diu bondadosa: Balleu, balleu! |
Audio
| Todos | Descargar |
| Sopranos 1 | Descargar |
| Sopranos 2 | Descargar |
| Contraltos | Descargar |
| Tenores 1 | Descargar |
| Tenores 2 | Descargar |
| Bajos 1 | Descargar |
| Bajos 2 | Descargar |
© 2024 - Coral Espígol